diumenge, 2 d’octubre de 2011

AUTÒNOMS I FUNCIONARIS


La setmana passada vaig assistir a una reunió a on entre altres cosses es va començar a discutir sobre la viabilitat o no de seguir fent una Festa Popular.
Dona la casualitat, si més no, que la Generalitat ha retallat les subvencions per aquesta mena de cosses en un 90%, si, en un 90%,  i aquest mateix any, degut això entre altres cosses, aquesta festa s’ha vis deficitària en més de 35 mil Euros.

Fins aquí cap sorpresa si no fos que els partidaris de seguir endavant amb la festa no eren altres que persones amb feina, unes depenent de empreses multinacionals prou arrelades i altres com a funcionaris.
Mentre els que dèiem que la Festa el proper any s’havia de cancel·lar  en espera de temps millors, o anar a la recerca de solucions més viables com fora fer pagar entrada al públic, érem Autònoms, jubilats o sense feina.

No cal dir, ni donar detalls de qui, què ni a on, però el que si voldria fer palesa és la manca de sensibilitat que domina a la nostra Societat:

Una persona de la reunió (Que per cert no té dret a vot) fent patent la seva manca de sensibilitat, es queixava repetidament els poc diners que enguany la Generalitat havia donat vers altres anys, i que caldria fer una queixa enèrgica perquè no es repetís, mentre ell com a funcionari i amb un sou que deu nido, casat amb una altra funcionaria amb càrrec no veia que estava fent el ridícul en el seu afany de mantenir la proposta de cada any.

Els temps han canviat, no estan canviant, si no que ja han canviat i ara veiem en la nostra Societat, l’insensible que no para de queixar-se perquè encara en te poc, i el que es fot de gana precisament perquè hi han molts insensibles d’aquesta mena. Mentre hi han que ingressen més de 4 mil Euros al més nets gràcies els seus càrrecs de funcionaris, molts cops improductius (Vull dir amb això que no generen  ni de lluny la riquesa equivalent al seu sou) Hi han Empresaris que veus minvar o perdre el seu o patrimoni i anar a parar a la misèria mentre veuen que els fastos públics segueixen igual o millor que mai, mentre veuen que es dilapiden molts diners que podrien servir per donar-los de menjar o ajudar-los a crear riquesa.

No ham d’oblidar mai ni perdre de vista que un funcionari no deixa de ser un empleat amb tendència a la acomodació y a la poca capacitat per pujar espais dins de la seva feina, entre altres coses perquè molts cops ni pot ni el deixen.
Però un autònom arruïnat quasi sempre en aquest país es motiu de burla, i sempre víctimes de moltes portes que veu que se li tanquen només per haver comès el pecat de no tenir encert en la seva feina, o de que els clients no li han pagat a temps.

Però un autònom te la capacitat d’aixecar-se de nou perquè és, ha estat i seguirà sent un emprenedor, i no una sangonera.

Hem de girar el mon cap avall un altre cop i tornar a tenir seny,  recordo que en èpoques els cantants, trobadors, titellaires ets... eren menyspreats, ara omplen estadis i son rics. Abans , no fa pas tan, els funcionaris eren malvistos, ara son els que manen i proliferen, Els empleats de banc eren benvistos, ara tots tenen por i altres gaudeixen d’una pre-jubilació daurada com mai tindrà ningú de nosaltres.

Abans un autònom creava riquesa ara es un desgraciat que ni tan sols te dret a una pensió d’ajut, després d’estar pagant tota una vida i veient que el primer immigrant  amb dos anys aquí i que no te feina cobra un diners que ell mai tindrà, i mentre li posen tots els pals a les rodes perquè no aixequi cap, ja que com que ha tingut que tancar i ho ha perdut tot, és un fracassat, i lo més bo de tot , es que qui li nega la prestació, ha viscut molts anys de la riquesa que ha generat aquest autònom i milers com ell.

Quan tot això finalment acabi, que ho farà tard o d’hora, que faran els funcionaris? On aniran tots aquells directors de Museu, de institucions públiques, tots els Directors Generals, Secretaris, Subsecretaris, portantveus etc...?

Pot ser no s’adonen que ells no son els que generen riquesa?, Mai ho han fet!!, Ells, en el millor dels casos l’han administrat, be o malament, però mai l’han generat. Que succeirà quan el darrer autònom sigui a l’atur?

No os ho podeu imaginar, veritat? Dons hem de començar per reduir despeses i si no es pot fer una Festa Major, doncs no és fa, en definitiva una “Festa” és per celebrar cosses i mentre hi hagi gent passant gana, jo no tinc pebrots per celebrar res de res. Vosaltres si?

dilluns, 19 de setembre de 2011

“NO CUELA MANUELA”




El pro-passat dissabte  vaig assistir a un esdeveniment a la Vila que m’acull (De moment). Es tractava del vernissatge  que ens oferia un estament  depenent de l’Ajuntament, amb motiu de la mostra d’un suposat “Artista”.
 No sé jo el perquè no em va sorprendre gens la manca de rigor que algú que m’agradaria conèixer va emprar per seleccionar a semblant personatge per deixar-li exposar la seva feina a aquell lloc.  És del meu coneixement que hi ha una llista prou llarga de gent molt capaç (Infinitament més que el que hi ha) però que resten complertament ignorats a la vista del a qui li direm “El gran selector”

Aquest personatge del qui ignoro la seva personalitat però de ben segur de curts coneixements de l’Art, crec que tampoc te gaire sort en els daus, o en el cara o creu, al menys a la vista de qui exposa a aquell indret.

Tot i així com que és (O deu de ser) a sou de l’Ajuntament, disfressa molt be la seva ignorància partint de la base de que allà ell és qui en sap més. I en això no comet cap error, donat de que si de veritat hi hagués allà algú que hi entengués encara que fos una mica, ja hauria procurat fotral de peus al carrer o donar li un lloc al davant d’un munt de cubells.

Però aquest no és el tema, encara que pot ser una bona introducció assenyalar al culpable d’aquesta darrera mostra de bonys, dits artístics. I també de pas se’l pot perdonar donat que segurament els seus coneixements d’art es basen en haver vist de prop un full de calendari amb una reproducció d’un quadre del Miró quan era un infant.

Tot i així soc del parè de que un lloc “Oficial” hauria de tenir més cura en esponsoritzar segons quines iniciatives, perquè després les persones no bragades en l’Art es creuen que els Artistes son tots uns galtes que prenen el pel a la gent. Quan en realitat ho son els energúmens que hi fiquen prou morro com per veure’ns ens casos com aquest.

El tema gruixut ve ara: Quan després de la senzillesa i palesa honestedat introductòria del Regidor de Cultura, els presents (Inclòs el que es auto anomenava artista) vam ser agredits verbalment per una poc simpàtica senyoreta i dic senyoreta perquè a modus d’aquelles senyoretes d’escola de pixaners, ens va anar trepanant el cervell minut rere minut, en un inacabable intent groller, fatídic i quasi inventat, ple de noms i referències encaixades a cop de calçador, per justificar que el suposat “Art” que allà hi havia, no era altre que una inspiració fonamentada en grans artistes contemporanis, o sigui una puta, burda i grollera copia mancada de creativitat, esperit i fins i tot estil i ganes.

L’autoanomenat “Artista” era allà de cos present, creient se  plenament (O donat-li una estranya i afavoridora interpretació) el que la “Senyoreta” deia, i a l’hora sense entendre absolutament res veient-se transportat a l’Olimp dels grans deus de l’Art de la mà d’aquella xarlatana, acompanyat del vist i plau de la família, i amics, perquè com molt be va dir ell, (De les poques coses certes) l’acompanyaven les “tres F” (De l’Anglès: Family,Friends and Fools) Evidentment els pocs Fools que hi érem, ho havíem d’estar, i com una “Xota” per aguantar aquells momios penjats de les parets juntament amb la pila d’estupideses de la “Mestra Tites”.

Això sí, cal fer una especial esmena al quadre  (Retrat del Pare) pintat per la filla del protagonista, una nena de 5 anys que té si no li espatllen, un brillant futur artístic pel davant. I de fet, la seva minúscula obra, és el millor que s’ha vist a la “Casa Gòtica d’Argentona” en els darrers dos anys... O pot ser fins i tot més.

dilluns, 27 de juny de 2011

AVUI VA DE FANTASMES


Molts de nosaltres, jo el primer de tots, alguns cops quan anem pel carrer o ens topem amb algun ser humà fora del que entenem o podríem entendre com a  “normal”, sempre sota el nostre criteri i condicionament social, l’ posem un qualificatiu, i que per el normal acostuma a ser despectiu. Ara, en els nostres temps, pot ser fins i tot ens reprimim, i quan veiem un mutilat o un deficient ja no el assenyalem com a Sub-normal, els mitjans, la educació i la pròpia ètica personal, ens han ensenyat que hi han paraules o qualificatius que ja de per si poden ser despectius, i un Sub-normal a passat a ser un minusvàlid, cosa per altra banda dins de la lògica i de la correcció de convivència.

El que no perdonem però és a les persones que entenem com a “Normals”, si fugen dels nostres paràmetres no triguem gaire en etiquetar-les sense saber res ni mica d’elles, per exemple, quan ens topem per carrer amb una dona que pels seus atributs físics desperta els nostres instints, de seguit pensem que és sexualment activa, quan hi han moltes possibilitats de que estigui acomplexada i fins i tot pateixi de la esquena degut al sobrepès pectoral. Quan una dona de semblants atributs va vestida de forma lluïda, i fins i tot de bona marca en llocs poc adients, de seguit pensem que es dedica al comerç carnal o al intercanvi de favors sexuals per diners, quan és més que probable que només tingui una mancança de gust o d’elegància (De tots hauria de ser sabut que ser elegant no és vestit car si no vestir de la forma adient en cada moment i lloc) I d’immediat alguns pensen que  podrien ser-ne uns dels afavorits, pensen en emportar-se l’ha a casa fins i tot, però mai els hi passa pel cap, ni per un moment que se’n puguin enamorar i molt menys que puguin fer-hi una parella estable, això és només cosa per dones “decents” i vestides “normals”.
De la mateixa forma, quan ens creuem amb una persona amb un vehicle ostentós, pensem que de segur no és ric per la seva capacitat de treball, o per la seva fortuna personal, ni tant sols pensem que te el vehicle perquè en contes de dilapidar els diners anant a veure al Barça tota la temporada allà on vagi del Mon, se’ls ha gastat en allò que li agrada. La nostra societat perdona llençar temps i diners anant a Anglaterra a veure un partit de futbol, però no perdona lluir una camisa de cent-vuitanta Euros amb un rèptil de fil encastat al pit.

Les persones no valoren per exemple que una persona que va amb un vehicle que s’entén com de “luxe” però vell, deguem-ne de fa deu anys, el porti perquè no en pot comprar un altre molt més còmode per ell, o per contra, un humà qualsevol, es pot dilapidar seixanta mil euros en un tot terreny japonès sense que ningú li digui ni boca, però si se’n gasta vint-mil amb un esportiu, ja d’immediat queda classificat de “Fantasma”.

I aquí volia arribar, a parlar del “Fantasma”. La nostra Societat sempre masclista, per molt que no ens agradi admetre, de la mateixa forma que assenyala pejorativament a qualsevol dona aparent, ben vestida i no diguem conduint un vehicle car, i de ben segur que s’equivoca, però que l’instint diu al “Senyalador” que no li faria res passar-se una hora amb ella intentant intercanviar fluïts, però que mai s’hi casaria ni hi tindria fills;  també assenyala, per enveja, i amb molta profunda enveja, a tot aquell que fa exactament allò que al senyalador li hauria agradat fer, però que les seves capacitats econòmiques, professionals, o fins i tot gustos personals o de parella no li permeten: Tenir un cotxe car, portar un rellotge de cert nivell i cost, viatjar a lloc exclusius, vestir adequadament, tenir una casa “Especial”, gaudir d’una cultura i llegir llibres escollits... Vaja, cosses que a la vista del “Senyalador” o persona “Normal” fan que, qui las gaudeix sigui un “Fantasma”. Quan en realitat, ell es un miserable amb menys gust que un gripau:
Va de vacances a Cancún o a Santo Domingo, segueix, com ja he dit, al Barça, porta roba comprada al Corte Inglés, però de tan mala qualitat que a mitja temporada ja no aguanta el sisè rentat, llegeix al Buenafuente en contes de la Ayn Rand, i va amb un Monovolum caríssim, que consumeix molt i contamina més. I paga una hipoteca per una casa unifamiliar de proporcions quadrades i disseny multitudinari, que serà l’herència dels seus fills.
Això sí, no li costa res senyalar com a fantasma a aquell que no te el que ell, o li sembla que el que té , és molt mes car que el que te ell, quan en realitat no en sap res d’aquella persona.
I sense cap mena de rancúnia, es dedica a escampar el seu criteri a tot el seu voltant, que no per casualitat son del seu mateix gust, i com que acostumen a ser majoria, no triga ni un moment a que aquella persona, de gustos “diferents” se li pengi el Sant Benet de “Fantasma”.

Sense menjar-s’ho ni beure s’ho i quasi sempre sense coneixement no cap mèrit, una persona “normal” passa a ser un “Fantasma” per obra i gràcia d’un o varis envejosos. I que els seu únic delicte ha estat viure en un entorn social que li ha admirat, però a l’hora envejat les seves qualitats o característiques personals i/o professionals, pels senzill fet de que “ells” han estat del tot incapaços de fer de la seva vida quelcom interesant.

El que és metge, perquè tot el dia està voltat d’infermeres, el que és pilot d’avió, perquè tot el dia viatja, el que és polític perquè de segur que fa sopes, el que és advocat, de ben segur que és un mafiós, el contractista d’obres perquè te un munt de diner negre, el que fa moda perquè tot el dia està ficat al ben mig de models, el maître d’hotel perquè ha estafat un bon pessic, l'altre perquè s'ha apropiat d'unes quantes bones patents industrials...
I així un darrera d’un altre els envejosos van engrunant vides de gent que de ben segur mai ha merescut aquesta sort, al contrari, ha estat un professionals envejables i amb unes qualitats humanes dignes d’admiració...

Però fins i tot quan aquests demostren de forma sobrada qui son i que saben fer, i que mai han estat allò que la vox populi els ha penjat, que han estat persones de confiança, amb un cervell privilegiat, amb una preparació professional que ha deixat bocabadats  a qui ho ha conegut. Mai han acabat de tenir la confiança perquè qui mana no te prou ganes ni arguments per enderrocar aquest mur de mentida que hi ha al voltant de la víctima, en definitiva, que tan se li fot, fins i tot s’han donat casos de persones que amb una capacitació molt per damunt del grup se’ls li ha demanat no dir-ho per no avergonyir i “menysprear” la mediocritat de la resta i no fer-los ombra.

No vull dir amb aquest escrit que de “Fantasmes” no n’hi hagin, estic segur que n’hi han i molts, i probablement en podria assenyalar a algun, però la meva vara de mesurar un “Fantasma” abans de sortir del seu estoig, mira de veure en aquella persona, molt més que l’aparença i intento entendre la seva situació personal i entorn, per llavors, només llavors, començar a mesurar, i tot i així, mai de la vida m’he vist amb la capacitat de valorar directa i públicament a algú que hagi pensat que pot ser-ho, com a tal de forma categòrica, però si en canvi que us podria assenyalar a molts miserables i mediocres, que van anomenant fantasmes al pas del seu camí.

VisitCounter